Presentació del llibre: “Roma, explicada als joves (i als no tan joves) de Joaquín Ruiz de Arbulo a Llibreria La Capona

Ahir es va presentar a la Llibreria La Capona de Tarragona, el llibre “Roma explicada als joves (i als no tan joves)” de Joaquin Ruiz de Arbulo i editat per Viena Edicions.

El llibre te un format de preguntes i respostes formulades per un possible públic jove que incideix en temes molt variats sobre la història de l’antiga Roma; política, economia, creences, vida quotidiana, treball i professions, menjar i veure, sexe, espectacles etc. En més de dues centes preguntes, l’autor intenta amb un llenguatge amè i actualitzat apropar a realitat històrica del passat a uns lectors joves que sovint només llegeixen a través de pantalles digitals. Aquest és un dels temes que ha sorgit en el petit fòrum de debat que s’ha creat al final de la presentació.

L’acte ha començat amb la intervenció de Pitu Rovira de la llibreria La Capona que ha fet esment de la importància que te el fet de fomentar la lectura i mes de temes històrics a la nostra ciutat. Després ha intervingut Enric Viladot de l’editorial Viena que ha explicat l’origen del llibre i ha donat les gràcies a l’autor per la magnífica tasca desenvolupada.

Abans que intervingués l’autor del llibre, Magí Seritjol director del festival Tarraco Viva ha intervingut per defensar la importància de la divulgació del patrimoni històric, “sense divulgació, difícilment aconseguirem recursos per a la investigació i la conservació del patrimoni històric”. També ha elogiat la figura de Ruiz de Arbulo com un professor (catedràtic) de la universitat que a mes de la tasca científica té unes grans dots de comunicador del coniexement; “habitual del festival Tarraco Viva, Joaquin Ruiz de Arbulo és un exemple de bona divulgació des del coneixement científic mes rigorós”.

Finalment l’autor ha explicat el procés d’elaboració del llibre i com ”el més dolorós ha estat el fet de renunciar a temes i textos ja elaborats però que l’editorial ha considerat millor no publicar” cosa que creu ha millorat el resultat final del llibre. Un cop va rebre l’encàrrec, l’autor va creure que el millor era demanar a membres del professorat de l’Institut Martí i Franquès per tal que consultessin als seus alumnes adolescents quines serien les preguntes que més els podia interessar sobre l’antiga Roma. El resultat; temes relacionats amb el sexe, l’amor, la higiene, la depilació , el menjar eren els mes recurrents. Això e va ajudar a plantejar-se la majoria de preguntes i respostes.

L’acte ha comptat amb una presència d’una trentena de persones que han seguit les explicacions amb molt d’interès per finalment fer preguntes als presentadors i aplaudint i (alguns) comprant el llibre amb la signatura corresponent del mateix autor.

 

Magí Seritjol.

Tarragona, 22 de febrer de 2017

OFFICINA PHILACTERIA. PROTEGIM-NOS AMB UN AMULET.

Hola de nou! Sóc el Josep Manel, i avui vaig carregat d´amulets que em protegiran molt. Voleu saber com els he fet?

Doncs he anat a un taller de Tàrraco Viva amb el papa i la mama. Primer hem fet un amulet que es deia “Butlla” i que els pares posaven als seus fills quan eren bebès. A dins portaven un desig escrit i no se´l treien fins que tenien 14 o 15 anys. Llavors el deixaven a l´altar familiar, que es veu que era una part molt important de la casa romana.

L´hem fet amb cuir (la part més suau m´ha agradat molt) i hem utilitzat una plantilla, un retolador, tisores, un punxó, fil gruixut i una agulla. He cosit des de la part que brillava del cuir, que quedava a sota, fins a la de dalt, com ha dit la noia que ens ensenyava, que ha sigut molt amable i ha tingut molta paciència amb nosaltres. Jo he intentat fer tot el que he pogut solet, que ha sigut molt, però quan he necessitat ajuda del papa o la mama, l´he demanada i no passa res perquè només tinc 5 anys.

Després, en un paper hem escrit el nostre desig, l´hem doblegat i posat a dins del cuir, hem construït la bosseta i ja ens l´hem penjada al coll. (Ara us diré un secret: sabeu què he escrit jo, al paperet? FORT, en lletra de pal. Però no ho dieu, perquè sinó no es complirà). 😉

I quan hem acabat amb la butlla encara hem tingut temps de realitzar l´amulet de metall i el saquet de bona sort d’argila. El de metall l´he volgut adornar amb pasta seca pintada d´or i plata i unes quantes boletes de colors, i m´ha quedat molt bé. I del saquet li he fet un per a la mama perquè era el seu preferit. No me´ls he tret en tota la tarda i quan he arribat a casa, els he deixat ben col·locats damunt del moble de la meva habitació perquè em seguissin protegint tota la nit.

I a vosaltres, us agraden els amulets?

Mercè Samper.

 

 

LLUNY DE LA TERRA NEGRA

Són les 22 de la nit del segon divendres del festival i fa una mica de fred i força humitat al Camp de Mart, així que avui decidim deixar el nen a casa l´àvia. Puntual i amb algun problema tècnic menor, el Magí comença la seva explicació. M´encanta com ho fa, sempre espontani (no suporto els oradors que l´únic que fan és llegir els seus papers), amb els seus comentaris sarcàstics i irònics i trobant els punts de connexió entre el nostre passat i el nostre present.

Per situar-nos, ens remarca molt la importància del Nil, les inundacions que patia (per bé i per mal) i, sobretot, el paper econòmic que jugava Egipte per a Roma: Egipte, un país molt ric, li pagava anualment 700 milions de sestercis en impostos directes i 1000 milions en indirectes. Tenia una immillorable localització geogràfica, ja que era un país de trànsit comercial entre Àsia i el Mediterrani. A banda, a nivell militar la despesa que suposava per a Roma era molt baixa perquè actuava com a frontera natural degut precisament al seu aïllament.

Pel que fa a l´exèrcit, aprenem que la mili durava entre 20 i 25 anys i que molts egipcis d´origen grec s´allistaven a la legió pels avantatges que tenia. Així, ens traslladem a la colònia d´ex-militars del Faium, la més rica del país, on s´han trobat moltes cartes de legionaris a les seves famílies. En aquest context, el Magí ens llegeix i ens explica 6 cartes diferents de les quals podem extreure diverses ensenyances: la importància que l´emissor donava a la salut del receptor i la seva família (“Prego per la teva salut”); la prohibició que tenien els legionaris de casar-se (fet que, no obstant, no impedia que molts visquessin en parella i tinguessin fills); l’empenta que tenien les dones d´aquests legionaris a l´haver-se de fer càrrec dels negocis de la família (exactament com va passar a la Primera Guerra Mundial); el fet que hi haguessin parelles homosexuals dins la legió o que els mateixos soldats, al tenir permisos i viatjar força actuaven de “repartidors i carters “ d´objectes entre els seus companys i les famílies d´aquests. Per exemple: s´enviaven espases, llances, retrats, mantes…

Tota l´explicació està amenitzada per diferents membres del Projecte Phoenix i la Legio VII Gemina, que donen vida a la reconstrucció de les oficines administratives de la legió i de la “principia”, lloc on es custodiaven els estalvis dels legionaris i en la qual podem admirar la magnífica reproducció de l´August de Prima Porta.

Després de quasi bé una hora d´explicació, l´acte es dóna per acabat. Demà tornarem al mateix escenari amb el nostre petit per viure intensament el dia clau del festival: el segon dissabte de les jornades. Bona nit!

Mercè Samper.

MUNERA GLADIATORA

Hola! Sóc el Josep Manel, i avui anirem a veure els gladiadors. Cada any li demano a la mama que compri entrades, perquè és un dels meus espectacles preferits juntament amb els legionaris. I enguany, per posar-me en situació, m´emporto la meva espasa i el meu escut autènticament romans que em va regalar l´àvia l´any passat.

Lluiten a l´Amfiteatre, i sempre que arribem hem de fer una mica de cua perquè els gladiadors agraden molt a la gent. Sort que és un lloc molt gran i hi cabem tots! L´Amfiteatre m´agrada molt, perquè ja existia en l´època dels romans de veritat. El tiet em diu que les pedres que xafem són romanes de debò. Jo m´ho miro tot amb els ulls ben oberts.

Quan el públic ja està assegut, ells surten a lluitar. El papa i la mama m´expliquen que són un grup que es diu “Ars Dimicandi”, que venen d´Itàlia i que fa 22 anys que es dediquen a fer això! I jo penso que deuen ser un munt d´anys i que per això en saben tant. El Darius surt a parlar. Jo el conec perquè sempre ho fa ell i em fa gràcia que expliqui les coses en castellà i li surtin expressions en italià. Parla d’heroisme, d´Hèrcules, del triomf de la vida i de la lluita d´equilibris. Els gladiadors no tenen corassa al pit, i per això n´hi ha molts que porten ales als cascs o canyelleres. Hi ha dos tipus de lluites: les demostratives i els “munus”. A mi (i crec que a tot el públic que omple l´Amfiteatre) ens agraden més aquestes últimes, perquè és quan la gent pot decidir sobre la vida o la mort del gladiador. Em fa molta gràcia quan el Darius pregunta a la gent si sap els gestos de la mà per dir “morte” o “vita” i no els sap ningú!!! Només el papa, la mama, el tiet i jo i poques persones més. Es nota que som veterans! Es veu que a les pel·lícules de Hollywood ho han ensenyat malament i per això la gent no ho sap. El dit gros és el punyal i s´ha d´ensenyar i fer veure que el clavem si volem la mort del gladiador o amagar-lo dins de la mà si volem que visqui. Jo no paro de xisclar i d´animar i de demanar “morte” o “vita”, segons si ha lluitat bé o no. N´hi ha que acaben amb sang de veritat, però realment no moren. M´agrada molt veure que també hi ha dones gladiadores. Potser no lluiten amb tanta força com els homes, però també es donen cops de debò.

Els gladiadors ens fan una demostració de 5 lluites, i a la darrera el mateix Darius es posa a la pell del pescador i també lluita per al públic. Al final, tothom està dret aplaudint perquè ho han fet molt bé i ells ens saluden i ens donen les gràcies.

Abans de marxar cap a casa, anem a saludar el Darius i els seus companys i el papa es fa una foto amb ells. Ho fem cada any perquè es veu que li fa molta il·lusió.

I mentre la mama i jo esperem que el papa vagi a buscar el cotxe i ens reculli (hem hagut d´aparcar lluny), jo agafo el meu escut i la meva espasa i m´imagino que sóc un gladiador de l´antiga Tàrraco…

Mercè Samper.

 

IRAS. Al servei de Cleòpatra.

La tarda està deixant pas al vespre, i és llavors quan ens trobem amb Iras, la serventa de la gran Cleòpatra, en un marc incomparable: la meravellosa terrassa de la sala Gòtica del Pretori.

El seu monòleg comença amb la preocupació que sent per la seva senyora, que es troba de dol per la mort de Marc Antoni, i la seva inestable situació a l´imperi d´Octavi. A partir d´aquí, ens remuntem en el temps fins al moment en que Juli Cèsar viatja a Alexandria i té lloc la famosa escena de “l´estora enrotllada”, on tots dos es coneixen i s´enamoren. I és que Cleòpatra ja llavors és una noia fascinant, de pell fosca i faccions grans i seductores; una dona cultivada, molt estudiosa, amb idiomes i una veu encisadora. Cèsar té clar que ella ha de ser Reina d´Egipte i, amb intrigues polítiques, ràpidament ho aconsegueix. Mentrestant, tenen un fill, Ptolomeo Cesarión, i la felicitat els dura fins que han d´anar a Roma i Cèsar és assassinat. Octavi s´alça com el seu successor i al gran general de Juli Cèsar, Marc Antoni, li encarreguen la regència de les terres orientals.

Just en aquest moment, Iras fa un incís per explicar-nos els rituals de bellesa de la Reina, com per exemple: aplicar-se carn de vedella a la cara (com si fos una crema) cada matí; beure licor de mandarina per la nit; utilitzar aigua de roses per netejar-se els ulls o fer servir el famós khol no només per embellir la mirada sinó per protegir els ulls del sol cremant d´Egipte.

Una anècdota que explica i que trobo molt il·lustrativa de la relació que tenia Cleòpatra amb Marc Antoni (divertida, ambiciosa, luxosa, aventurera i amorosa) és la de la perla a la copa de vinagre. Després d´un banquet espectacular, i a mode de postres, Cleòpatra es treu la perla d´una de les seves arracades i la desfà en una copa de vinagre per, a continuació, beure-se-la com a afrodisíac. Això demostra que la Reina també era una gran alquimista.

A poc a poc, la relació dels protagonistes amb Roma es va deteriorant: Fulvia (la dona de Marc Antoni) mor i el fan casar amb Octàvia, la germana de l´emperador; a Cleòpatra la van anomenant “la puta d´Egipte” pels racons; Lívia (la muller d´Octavi) obre el testament del general quan aquest encara és viu i hi descobreix que vol ser enterrat a la terra del Nil… Abans de la famosa batalla d´Actium, on tot se´n va en orris, els nostres amants aconsegueixen casar-se i demostrar la seva immensa riquesa. També tenen dos fills bessons: una nena i un nen. Però tots sabem el final romàntic de Marc Antoni, morint als braços de la seva estimada a l´estil “Romeu i Julieta”. I és en aquest punt on la mirada retrospectiva d´Iras s´atura i torna al moment present.

La seva Reina li ha demanat que li prepari un bany de llet amb mel, i ella sap que el destí de la seva senyora serà el seu propi destí. Ho té assumit i no li importa. Sempre ha estat al seu costat. I no puc evitar que les llàgrimes em vinguin als ulls.

A l´acabar l´acte, l´Assumpta Mercader, una superba Iras, tan emocionada com el públic, ens explica que realment la serventa va morir amb Cleòpatra i que no està tan clar que aquesta darrera morís de la mossegada de la serp, com diu la llegenda. Potser duia una agulla carregada amb verí. Però això, no ho sabrem mai.

Mercè Samper.

 

KEMET. La terra negra.

Em dic Josep Manel i tinc 5 anys. Sempre he anat a veure coses de Tàrraco Viva, fins i tot quan estava dins de la panxa de la mama i els legionaris desfilaven en un camp de futbol que es deia el Roqueral (he vist la foto unes quantes vegades). El festival m´agrada molt perquè ensenyen moltes coses, m´ho passo molt bé i no m´avorreixo. Sempre hi vaig amb el papa i la mama, l´àvia, els tiets i les cosinetes.

Avui estic molt emocionat perquè la mama m´ha dit que em portaria a veure una mòmia d´Egipte. Anem a un lloc que es diu El Pretori, i hi ha un senyor que parla molt bé que primer ens explica unes històries amb uns plafons que hi ha a les parets. La mama no para d´escriure notes i jo sento que el senyor parla del riu Nil, que es veu que era molt important, d´una inundació que tenia lloc cada any, de la Terra Negra, d´ordi i lli (que no sé què són), dels senyors que vivien a l´Antic Egipte: el faraó, els visirs, els soldats, els sacerdots, els artesans i els esclaus. I jo em porto molt bé i intento estar en silenci, però tinc moltes ganes de veure la mòmia.

Llavors anem a una altra sala i veig una taula gran de pedra amb un senyor mort a sobre i me n´hi vaig corrents per posar-me a primera fila i no perdre´m res. El senyor que presenta, quan ja estem tots col·locats, em mira i em pregunta si sé què representa aquell ninot estirat a la taula, i jo li dic: “Sí, és un senyor mort que se convertirà en mòmia”. He degut contestar bé, perquè la gent em mira, riu i m´aplaudeix. Miro la mama i ella em fa que sí amb el cap i em fa un petó. Estic content. El nino té un tall a un costat i veig com li van traient els budells, l´estómac, el fetge… No em fa por perquè sé que tot és de mentida, però està molt ben fet. Continuem amb les explicacions i anem a veure el sarcòfag de la mòmia, que ja està tota embenada, i m´agrada molt quan ens ensenyen 4 vasos en forma de falcó, persona, xacal i babuí que és on posaran els òrgans d´abans (això m´ho explica la mama). Aprenc que el nom de la persona era molt important, que tenia màgia i que per això es quedava escrit al sarcòfag. És molt interessant. També m´agrada molt saber què posaven els egipcis a les seves tombes: un papir amb proves per arribar al Més Enllà, gra, animals momificats com gats o falcons, estatuetes que treballaven en nom de la persona morta i els 4 vasos. Aquesta manera d´enterrar va agradar tant que hi va haver molts senyors romans que també van voler convertir-se en mòmies un cop morts.

L´activitat s´acaba i ens podem quedar un ratet fent fotos i mirant de més a prop els objectes, la mòmia i el senyor mort. M´ha agradat molt i no he tingut por, però aquesta nit potser els dic al papa o a la mama que m´acompanyin al llit… 😉

Mercè Samper.

MÒMIA. El viatge al més enllà.

Només entrar a la sala, ens arriba una olor a encens molt intens i una llum tènue ens envolta. Som a punt d´endinsar-nos en l´Egipte faraònic, l´imperi del Nil, de conèixer la importància que el riu tenia per als egipcis i d´assistir al ritual de la momificació. Prenc lloc i em disposo a escoltar i gaudir.

Aviat ens assabentem que el Nil era font de vida, però també de mort. El seu fruit donava nom al Kemet, el fang, a la terra negra humida de la què naixien les collites egípcies, però també era el responsable del desbordament un cop cada any.

Per tal d´entendre el motiu de la momificació, anem fins a una aldea d´artesans on la mort ha visitat una família. Els embalsamadors (un mínim de 3, i cadascun amb una funció i estatus clarament diferenciats) s´encarregaran de donar puresa i bellesa al cos del difunt, el pare de família, durant un mínim de 70 dies. Primer de tot, trauran el cervell pel nas i se´n desfaran juntament amb el diafragma. Després, amb obsidiana faran un tall lateral al cos i li extrauran els budells, l´estómac, el fetge i els pulmons, que seran col·locats dins dels famosos vasos canopis. A continuació, es netejarà i es deshidratarà el cos amb sal, es procedirà al vendatge i a la col·locació d´amulets com, per exemple, l´escarabat damunt del pit (símbol solar de mort i resurrecció). Llavors se li posarà la màscara a la mòmia (una imatge idealitzada del difunt) per tal que les seves parts espirituals reconeguin el seu cos inert i després de col·locar-lo al sarcòfag i lligar-lo bé es col·locarà verticalment i es procedirà al darrer gran ritual: l´obertura de la boca. Finalment, Anubis (representat per un sacerdot), li donarà una abraçada simbòlica al difunt per portar el seu esperit cap al Més Enllà, cap al judici davant les divinitats amb la balança, on es posaran el cor del mort i la ploma de la deessa Baat. Si la confessió negativa del difunt convenç els déus i dóna com a resultat l´equilibri, Horus l´acompanyarà al tron d´Osiris i rebrà la immortalitat. Però si el resultat és la mentida i el desequilibri, el cor del difunt serà menjat per Ammit i la seva ànima quedarà vagant al Més Enllà per sempre més…

Amb aquesta fascinant explicació d´Argos Tarragona, acompanyada per una magnífica reconstrucció de MV Arte, arribem a la conclusió que els egipcis realment no estaven obsessionats amb la mort, sinó amb la vida, ja que només ens hem de fixar amb els objectes que transportaven cap a la tomba (ho explicaré en una altra entrada) i amb el gran banquet que tenia lloc després de l´enterrament, on el que es celebrava de manera majestuosa era justament la vida. Com? Amb menjar, música, ballarines i altres festejos.

Surto de la representació amb la boca oberta. No em considero una analfabeta en el món egipci i realment l´acte m´ha sacsejat per dins. M´assabento que havien penjat el cartell d´”entrades exhaurides” i no m´estranya. Tàrraco Viva 2016 comença molt i molt bé…

Mercè Samper.

Presentació nous articles al bloc.

Estrenem avui una sèrie d’articles al nostre blog de Mercè Samper sobre la seva visió i la seva experiència visitant el Festival Tarraco Viva.
El primer, és una petita introducció per situar-nos en el context.
Esperem que us agradin.

 

Presentació

Sóc la Mercè, tarragonina de tota la vida, filòloga anglesa, treballo en el món de la química, dirigeixo un Club de Lectura i tinc un bloc literari.

M´apassiona la història, especialment l´antiga, i per aquest motiu he seguit el festival des de la seva primera edició i l´he vist evolucionar i créixer d´una manera desbordant. I això m´omple d´orgull. Perquè és una cosa feta a casa nostra i, a més, molt ben feta. Sempre que recordo la XVII edició del festival, on es va commemorar el bimil.lenari de la mort d´August, se´m posa la pell de gallina. Hem de tenir present que Tàrraco Viva és un festival de referència en tota Europa (està considerat un dels top ten dintre del seu gènere) i això no es pot perdre mai. Per aquest motiu, quan em van proposar des de l´organització si podia escriure la meva visió de les jornades i d´algunes activitats dutes a terme (de totes és impossible, deguda la varietat i el gran nombre d´actes), no ho vaig dubtar ni un segon. I més després de saber que, a banda de Roma, l´altre gran protagonista de Tàrraco Viva 2016 seria Egipte, país i cultura que em fascinen (de fet, tinc un tatuatge a l´espatlla esquerra del símbol de la vida) i del què sempre intento aprendre coses noves.

Vaig esperar amb més il·lusió que mai que sortís el programa amb els diferents horaris, em vaig crear el meu excel particular per tenir-ho tot més o menys controlat i vaig anar explicant al meu fill què veuríem aquest any. El primer cap de setmana el dedicaríem pràcticament íntegre a Egipte i el segon a Roma. Redescobriríem els misteris del Nil i de la seva gent i tornaríem al Camp de Mart dels legionaris, artesans, llibrers, museus…; a l´amfiteatre dels gladiadors; al Circ, al Fòrum, a les Muralles i a tants d´altres espais que cada any, per uns dies, ens fan reviure la història dels nostres avantpassats de fa dos mils anys gràcies a uns magnífics grups de reconstrucció i a tanta gent que fa possible que el festival creixi sense parar… A tots ells, gràcies.

Sou a punt per acompanyar-me en aquest viatge? Som-hi!

Mercè Samper.

STUDIO, de la poesía a la pintura al fresco

Otra actividad del festival vuelve a llevarnos al Antiguo Ayuntamiento; en esta ocasión, para participar en un taller que puede imponer cierto respeto por aquello de tener que trabajar nuestra faceta artística con un pincel, pero que nos hace mucha ilusión: Studio, un paisajista de época de Augusto. De la mano de Emma Zahonero y Jesús Mendiola de MV Arte, y acompañados por Elena Iglesias, conoceremos la influencia de la poesía bucólica sobre la pintura decorativa en época de Augusto, y pintaremos nuestro propio fresco. Emma y Jesús llevan varios años participando en Tarraco Viva. De hecho, son los autores del ya famoso Augusto de Prima Porta policromado que se presentó en la pasada edición del festival, y que ha sido objeto de varias publicaciones, como un póster para el congreso internacional de arqueología Tarraco Biennal y un artículo en el número de diciembre de National Geographic España.

 

Empezamos el taller con una pequeña introducción. En Roma, en época de Augusto, se consolidó la pintura de paisaje como un género de la pintura decorativa al fresco. Esta pintura estuvo notablemente influenciada por la poesía bucólica de Virgilio, que recuperó la tradición bucólica helenística de los pintores griegos (auténticos genios reconocidos). Se trata de un paisaje salvaje a la vez que placentero, cargado de frutos, flores y animales. No es un paisaje copiado de la realidad, sino que surge del conocimiento profundo de la obra de Virgilio y que invita a la meditación. Algunos ejemplos que han llegado a nuestros días podemos encontrarlos en los frescos del triclinium de Livia (Roma) y de la Villa de Popea (Oplontis). Por sus características químicas, es una pintura rápida, esquemática, y cada uno de los pintores de las cuadrillas estaba especializado en una técnica específica (rayado, cenefas, imágenes, fondo, etc.) para optimizar el tiempo de trabajo y conseguir una alta productividad. De todos estos pintores, el de mayor categoría profesional era el pictor imaginarius, que diseñaba la composición general y realizaba las partes más complejas. Concretamente, Plinio el Viejo cita a uno de estos pictor imaginarius en el capítulo XXXV de su Historia Natural: Studio, de ahí el nombre del taller.

 

Pero, ¿cómo era la técnica con que se realizaban estos frescos? Jesús pasa a explicárnosla. Sobre el muro mojado que se iba a decorar se aplicaban una serie de capas de mortero con arena, hasta llegar a una última capa a base de polvo de mármol con cal hidratada o apagada. Esta cal se obtiene calcinando piedra caliza con abundante carbonato cálcico (por ejemplo, mármol) a unos 900°C durante al menos un día. Al calcinarse, se evapora dióxido de carbono y se genera óxido de calcio o cal viva, que se apaga hidratándola con agua, liberándose así más dióxido de carbono y produciéndose hidróxido de calcio (cal apagada). Al pintar, se produce la reacción inversa: se absorbe el dióxido de carbono que producimos al respirar y se libera agua, de modo que vuelve a producirse carbonato cálcico. El tiempo de intercambio químico es de unas ocho horas, por eso las jornadas se organizaban en esos períodos de tiempo y el trabajo se planificaba y se dividía con sumo cuidado (para pintura detallada que requiera más de ocho horas, habría que utilizar aglutinantes). La pintura, una vez carbonatada y seca, se mantiene durante siglos pese a las inclemencias a las que se vea sometida, de modo que si se quisiera repintar, habría que picar el muro y volver a empezar. En cuanto a las pinturas empleadas, se obtenían a partir de pigmentos minerales machacados en mortero con agua, principalmente óxidos de hierro (estables a la cal).

 

Tras estas nociones técnicas, Emma nos describe el procedimiento que vamos a seguir, similar a la acuarela, mientras pinta un ejemplo a mano alzada. Nos explica que la pintura ha de ser esquemática para ser rápida y nos enseña varios ejemplos de representaciones vegetales, animales y de seres humanos. En cierto modo, son muy similares a las primeras representaciones humanas que conocemos, y curiosamente este estilo guarda muchos paralelismos con la pintura china realizada en torno al año 300 d.C. (vergeles, ninfas, escenas amorosas,…). Además, siempre está presente algún elemento de la civilización como la representación de un dios dentro de un templo o témenos (terreno delimitado y consagrado a una deidad). Los colores fríos (azules y verdes) se usan para las zonas más alejadas, mientras que los cálidos (naranja y marrón) se dejan para las zonas más cercanas al espectador: Emma hace especial hincapié en el uso de la perspectiva aérea por parte de estos artistas, perspectiva que sería finalmente definida como tal por Leonardo da Vinci en el Renacimiento.

 

Terminan las explicaciones y llega nuestro turno. Sobre un azulejo sin enlucir y preparado con las capas de mortero, cal hidratada y polvo de mármol empezamos a pintar nuestro fresco. Tenemos a nuestra disposición muchas láminas con fotos de murales para servirnos de inspiración, y muchos de mis compañeros consiguen pintar unas escenas muy bonitas. Sin embargo, pronto queda claro que la pintura no es lo mío (algo que, por otra parte, ya debería tener asimilado). Menos mal que Elena, con infinita paciencia, estuvo echándome una mano en todo momento; de lo contrario no sé con qué hubiera vuelto a casa. Porque lo cierto es que ahora tengo un más que digno fresco de recuerdo en mi terraza, y cada vez que lo salpico al regar, me acuerdo de las explicaciones de Jesús. Así que, no dudéis en disfrutar de los talleres de MV Arte en futuras ediciones independientemente de lo diestros que seáis con los pinceles, os divertiréis aprendiendo.

Marina & Alfonso

 

 

 

 

MUSIVARIA, MUCHO MÁS QUE PIEDRAS

Uno de los muchos talleres que tienen lugar en los jardines del Campo de Marte durante las ferias que se celebran en el festival es Musivaria, o el arte del mosaico. Ricardo Cagigal, de la empresa JANO Reproducciones Históricas, es el encargado de dirigir este taller. Especializados en el estudio y reproducción de piezas arqueológicas, desde 1998 se dedican también a la divulgación histórica y la promoción del patrimonio cultural, participando en Tarraco Viva desde sus inicios con diversos talleres propios del mundo romano.

A la sombra de los árboles del parque, los participantes reciben unas nociones básicas de esta técnica, mientras trabajan en un pequeño mosaico que luego podrán llevarse a casa. Ricardo les entrega unas plantillas sobre las que irán fijando con cola cada tesela para reproducir un sencillo diseño geométrico. En realidad, los romanos trabajaban en el suelo, en superficies niveladas sobre una capa cementada que fijaba momentáneamente las teselas, para finalmente aplicar una lechada que las fijaba definitivamente y unificaba el trabajo.

Pero, ¿cuál es el origen de esta técnica decorativa? La Musivaria o arte de las musas nació en Mesopotamia hace unos 2.500 años. Al principio, las teselas eran irregulares, y se obtenían de cualquier material disponible como piedras calizas y mármoles. Es en la época griega helenística cuando empieza a perfeccionarse este arte, creándose obras con temas complejos y episodios de la vida cotidiana y de la mitología. Los griegos comienzan a serrar las piedras en láminas para producir teselas cúbicas de lados regulares con la ayuda de yunques y martillos (Ricardo hace una pequeña demostración). Cuando los romanos conquistan Grecia incorporan los mosaicos a sus construcciones y se especializan en ellos creando toda una producción artístico-industrial. Así, surgen importantes talleres con artistas de primer nivel, entre los cuales, el pictus imaginarius era el responsable del diseño del mosaico que volcaba en plantillas para que el resto del equipo pudiera ir colocando las teselas según el modelo escogido.

Hasta el siglo II d.C., los mosaicos eran dicromáticos, jugando con los contrastes entre el blanco y el negro. A partir de entonces, y con el auge de las grandes villas romanas entre las clases adineradas, los mosaicos se sofistican para mostrar el poder económico de las familias y sorprender a las visitas. Las teselas son cada vez más pequeñas (hasta 3 milímetros), y se colocan muy juntas para crear bellos diseños geométricos, florales, escenas de vida cotidiana, personajes reales o mitológicos, diseños abstractos, etc., de gran realismo. Los materiales empleados también son más lujosos: al mármol y la piedra se les une el vidrio, ónice, etc. Muchos de estos nuevos materiales se traen de África, originando un boyante comercio con la zona. La importancia de los mosaicos fue tal que llegó a promulgarse un decreto para regular sus precios. Además, en muchos casos, los talleres o artistas firmaban sus obras. Es en torno al año 300 d.C. cuando los mosaicos pasan a decorar paredes y bóvedas, además de pavimentos.

Tras la caída del Imperio Romano de Occidente, el uso del mosaico se mantuvo en la arquitectura cristiana, bizantina, persa e india, y aunque su importancia ha sufrido altibajos a lo largo de la historia, su durabilidad, viveza y versatilidad han mantenido su interés hasta nuestros días. De ahí que tantos visitantes se sientan atraídos por este didáctico y hermoso taller año tras año.

Marina & Alfonso